El Roc va estar uns dies pensant en la darrera conversa amb en Zac. En l’amor, en què significa estimar i com li podia explicar a algú que pel que semblava, no en sabia ni un borrall.
Va intentar aclarir-se i definir el que per ell era estimar. Hi donava voltes i més voltes i mentre hi pensava, sempre li venien al cap les mateixes coses; els pares, en “Pinxo” el seu hàmster i el petó de la Júlia. No podia entendre perquè si volia parlar de l’amor pensava sempre amb aquestes tres coses.
Va decidir inspirar-se en alguna cosa per a anar avançant. Una tarda, com feia sovint, va agafar el Pinxo i van estar enjogassats passant d’una ma a l’altre i passejant pels llocs més arriscats del cos del Roc. De cop, se’l va posar al palmell de la mà i se’l va acostar a la cara. Se’l va mirar una bona estona i li va deixar anar amb to solemne - Pinxo, tu m’estimes?
El ratolinet es va posar dret i amb les dues potes del davant es va agafar al nas del Roc. Semblava que li anés a dir alguna cosa o que volgués pujar cap a les ulleres quan de cop i volta, la bestiola li va clavar una mossegada al nas.
- AAAAAAAAAAAAAAAAaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!
El Roc va fer un bot, un crit i es va tapar el nas com si li haguessin arrencat d’arrel. El pobre Pinxo va volar pels aires com si es tractés d’un mitjó volador dels que feia volar el Roc quan es despullava.
El pare i la mare van anar corrents al menjador on s’havia produït l’atac.
Van veure la gàbia oberta, el Roc plorant amb el nas tapat i el Pinxo fent tombs i mig estabornit a sota la taula.
- Però què ha passat Roc? deixa’m veure – li deia la mare intentant treure la ma del Roc aferrada al seu nas.
- Pobre bèstia mira com està d’espantat. Vine “nano” anem a casa – deia el pare mentre agafava l’animaló desorientat.
- Me l’ha arrencaaaaat, segur que m’hauran de cosir! – deia el Roc a crits mentre sanglotava.
Evidentment, el nas del Roc estava intacte i no hi havia cap ferida. Qui havia sortit més malparat era el Pinxo que aquell vespre no pujaria a la roda de la gàbia per a fer el seu gimnàs nocturn habitual.
A l’hora de sopar el Roc, ja s’havia tranquil·litzat i van estar parlant de l’agressió de la tarda entre rialles i mofes dels pares.
- Però com ha arribat fins al teu nas el Pinxo? Que nosaltres sapiguem encara no sap vola… - deia el pare en to burleta – bé, a no ser que el facis volar tu com abans. Pobrissó.
- Estava parlant amb ell! – va recriminar el Roc.
- Aaaaaaaaa – van dir els pares mentre es miraven de cua d’ull.
- Li volia preguntar una cosa – va afegir.
- I què se li pot preguntar a un hàmster? Si li agraden les serradures que li posem o si en comptes d’aigua vol suc de taronja o si vol que el portem al cine a veure Ratatouille – va deixar anar la mare esclafint a riallades amb la complicitat del pare.
El to que estava agafant la conversa durant el sopar no li va agradar al Roc i va decidir no parlar més d’aquell incident. Ell considerava que se’n reien i en el fons, tenia raó.
Els pares se’n van adonar i van abandonar el to de mofa en el que estaven fent servir. De totes maneres, el Roc ja no volia parlar del Pinxo ni del seu nas ferit.
Aquell mateix vespre, el Roc va anar al llit com de costum però amb l’orgull una mica ferit per tres motius; primer per no haver tingut resposta a la seva pregunta per part del ratolí, segon per a sentir un zub-zub a la punta del nas que l’inquietava i per últim haver hagut de suportar els comentaris dels pares durant el sopar.
La mare va entrar a desitjar bona nit com era habitual però aquell dia es va estirar amb ell al llit.
- Quines coses més estranyes que ens passen a vegades oi? – li va dir la mare a cau d’orella - el Roc es va quedar amb els ulls oberts i la mirada perduda sense dir res - no t’enfadis amb nosaltres home - va continuar la mare - però…no trobes que és una situació una mica estranya i fins i tot divertida? Un ratolí que et mossega el nas. Segur que el que volia fer-te era un petó i a tu t’ha semblat que et mossegava.
El Roc es va girar cap a la mare i se la va quedar mirant sorprès
- Tu creus? Això ho fan els hàmsters?
- No ho sé però no t’has d’enfadar amb ell. Jo sé que te l’estimes moltíssim i no li volies fer mal, oi? – va reflexionar la mare – i ara va, no hi donis més voltes i bona nit, cuqui – i va sortir de l’habitació.
Sense saber-ho, la mare l’havia ajudat molt més del que es podia imaginar…
