L’endemà mateix, el pare del Roc els va acompanyar amb cotxe tot i que ell i la Júlia haguessin preferit anar-hi en tren. Hi havia una estació a pocs quilòmetres de cal Millo. Li deien així perquè de petit, al Jaume li deien Jaumillo i d’aquí, se li va quedar el sobrenom a la Masia.
- Millor que us acompanyi que sols en tren encara us haurem de venir a buscar a Menorca – deia el pare del Roc fent mofa de la seva capacitat d’orientació (perquè a Menorca no s’hi pot arribar en tren, és clar).
Quan van arribar, a cal Millo aquest ja els estava esperant assegut al pedrís enjogassat amb el Truc, un gos barreja entre mastí dels Pirineus i gos llop. Una bèstia imponent i molt carinyosa que valia més que no es gratés a prop perquè et deixava arrebossat d’un pèl llarg, espès i ros.
Mentre la Júlia i el Roc s’instal·laven, el seu pare i en Jaume van aprofitar per a passejar una estona, posar-se al dia de les darreres novetats tot intercanviant informació dels dos “convidats”. Es van fer fonedissos pel bosc durant una bona estona. Sempre que veien la oportunitat, se n’anaven a “pasturar” com li deien. Quan el Roc i la Júlia van haver buidat la bossa i es van haver canviat de roba, van aparèixer en Jaume i el pare del roc carregats de cames de perdiu, un bolet que sortia a les clarianes del bosc de pins del darrere la masia.
- A l’estiu, cames de perdiu! – deia el pare del Roc tot cofoi amb la troballa.
Al cap d’una estona, es van acomiadar i el pare del Roc va marxar quan tot just començava a fosquejar.
- Ja ens trucarem Jaume – li va dir – i vosaltres no l’atabaleu gaire, que prou feina té – va dir per la finestra mentre el cotxe enfilava la pista de tornada.
Tots tres van aguantar la mirada al vehicle mentre creuava els camps de blat de moro seguit d’en Truc que no podia evitar anar darrera de qualsevol roda que gosés girar davant seu. En un moment, tot plegat es va convertir en un núvol de pols llunyà i una sensació de buidor els va envair. En Jaume se’n va adonar i va trencar el gel.
- Què nanos? Teniu gana? – va dir agafant-los per l’espatlla.
- Sí, però abans anem a fer un tomb – va dir la Júlia.
- Ara tornem – va dir el Roc.
- No trigueu i no us confongueu, que això no és un hotel, eh?! – els va advertir el Jaume.
A cal Millo sempre hi havia coses per a descobrir, la pila de bales de palla havia baixat i permetia amagar-s’hi, els arbres havien florit des del darrer cop que els havien vist pelats i sense cap fulla, el riu baixava amb més aigua i les granotes cantaven als vespres, les ovelles estaven esquilades, etc. Per molt que hi anessin sovint, sempre els sorprenia alguna cosa i això els apassionava. No es van poder estar d’anar a fer un tomb pels voltants de la casa aprofitant la darrera llum del dia i descobrir les darreres novetats.
Al cap d’una estona van tornar a casa i el Jaume ja tenia la taula parada i una esplèndida truita de patates gegant amb pa sucat i tot d’embotits a la taula.
El Roc i la Júlia estaven morts de gana i van celebrar-ho amb crits de visca mentre anaven botant a rentar-se les mans.
- Però no us hi acostumeu! a vosaltres us toca desparar taula i rentar els plats – va dir el Jaume mentre els mirava de reüll.
- Òstres, els plats! – va fer el Roc – ja no recordava que en aquella casa no hi havia rentaplats, ni microones, ni altres estris tan imprescindibles i comuns a casa seva.
Va ser un sopar entranyable. En Jaume els va explicar les darreres novetats a la masia i ells van fer el mateix tot i que eren ben conscients del perquè estaven allà i no se’ls podia escapar el seu veritable objectiu; amagar-se d’en Wulmer i contactar amb en Zac per a rebre instruccions.
Van riure una estona i tal i com havien quedat, els dos convidats es van encarregar de desparar taula i rentar els plats. Encara van tenir temps de jugar una mica a cartes però estaven molt cansats del viatge i les emocions. Al cap de poca estona van decidir anar a dormir.
