Des d’aquell dia, en Roc es sentia un noi especial. Es mirava les coses d’una altra manera, amb uns altres ulls. Es fixava en el vol de les fulles seques dels arbres, amb el reflex dels núvols a la finestra de la classe, amb els llençols estesos al sol del pati de ca la Júlia, etc…
La Júlia era la seva veïna i una molt bona amiga. No sabia quan s’havien conegut – des que vam néixer, suposo – deia sempre el Roc i això els convertia en més que amics. Eren confidents l’un de l’altre. S’explicaven coses que no s’atrevien a explicar a altres amics i encara menys, a algun gran. Dubtes, sorpreses, descobriments, tafaneries. S’entenien molt bé i es trobaven sempre al parc del darrere de casa quan havien acabat els deures. Compartien moltes coses i s’inventaven històries i reien molt.
No anaven a la mateixa escola tot i que coincidien els dissabtes al cau i les dues famílies tenien molta relació.
Feia uns dies que la Júlia s’havia adonat que el Roc tenia un comportament poc habitual.
- A tu te’n passa alguna!. Que estàs enamorat? – li deia la Júlia rient per a fer-li la punyeta.
Sempre que la Júlia li parlava de coses d’aquestes, el Roc es posava vermell com un pebrot. Li feia vergonya pensar en dues persones enamorades. Havia vist molts cops als pares fent-se abraçades i petons i tot allò el feia sentir incòmode tot i que en el fons li agradava que s’estimessin.
Quan la Júlia li parlava d’aquestes coses ho feia per a posar a prova al Roc i veure com defugia el tema mentre canviava de color com un camaleó – segur que és perquè li agrado – volia creure.
En el fons, a ella li agradava el Roc i no sabia fins a quin punt a ell també li passava el mateix.
Quan al Roc li van dir que havia de dur ulleres es va sentir afortunat i esperava amb molta impaciència el dia que les hi havien de donar – Així estaré més interessant i segur que a la Júlia li agrado – li agradava pensar. Ella se l’imaginava amb unes ulleres rodones de “cul de got” i li feia bromes sobre com estaria de lleig però quan les va tenir i es va presentar amb el seu nou aspecte, la Júlia va quedar sorpresa.
- Caram!. A part d’interessant, quedes guapo! – va dir de cop la Júlia sense parar a pensar el que deia. Aquell dia va ser ella qui es va posar com un pebrot.
Però no havien estat les ulleres ni la Júlia qui li havia provocat aquell posat de babau distret, era el seu nou amic, la seva nova aventura; en Zac.
El Roc s’esforçava a mantenir en secret la seva nova amistat però sabia que seria impossible aguantar-se gaire temps més sense explotar i explicar-ho. S’imaginava que ell era com una ampolla de cava d’aquelles que remenen els guanyadors de curses i la fan esclatar fent vessar la bromera sense control – si no li explico a ningú, rebento! – pensava sovint.
La Júlia tenia una habilitat especial en fer que el Roc es sentís a gust i li expliqués allò que li passava pel cap però en aquest cas, no se’n sortia gaire bé.
- Fa uns dies que estàs força estrany, Roc. Què et ronda pel cap? - li va etzibar la Júlia una tarda de dissabte mentre anaven cap al cau.
- Res – li va contestar el Roc sec i distant.
- A mi no m’enganyes senyor interessant – li responia la Júlia amb to de mofa.
- De debò, no passa res! Només és que – va dir amb el cap cot – darrerament penso que...- es va aturar pensatiu - saps quans grans de sorra hi ha en una platja?... quants cabells tens al cap o quantes gotes d’aigua cauen quan plou?- va dir aixecant el cap i mirant-la fixament als ulls. – No ho trobes fascinant? – va cloure enigmàtic.
La Júlia li va aguantar la mirada i sense pensar-s’ho gens ni mica, li va fer un petó ràpid i curt. Un petó als llavis com ningú li havia fet encara al Roc.
El Roc va quedar totalment descol·locat – Uau, aquestes ulleres fan miracles! – va dir en veu baixa.
Durant la resta del trajecte fins al cau i durant tota la tarda, la Júlia va fer com si el Roc no existís. No li va dir res ni li treia la llengua de lluny com feia sovint.
Això al Roc el va deixar encara més confós i va pensar que ho havia de compartir amb en Zac a la propera trobada.
