Sentia una veu fluixa de fons i una imatge borrosa que li resultava familiar es començava a perfilar.
- Que et dic que no agafis aquests dos cables que encara hauré de cridar al tiet Jaume! Em sents aprenent de superman??
Era la veu de la Júlia que continuava advertint-lo. Ell se la va mirar encara desorientat. Estava asseguda al mateix lloc i amb la mateixa posició que quan va iniciar el seu viatge a cap a Zilènia. Pel que deia, semblava que no s’hagués adonat de res. El Roc no ho entenia.
- Què fas aquí plantat amb cara de borinot ? vols fer el favor de reaccionar o et penses que algú et vol dibuixar?! – anava dient la Júlia.
Definitivament, la Júlia no estava al cas del que li havia passat al Roc.
- Quanta estona ha passat, Júlia? fa molt que ets aquí? – li va preguntar el Roc mentre la mirava fixament.
- Què vols dir? et trobes bé? – va començar a sospitar la Júlia.
- No t’ho creuràs Júlia. Vinc de Zilènia – va confessar-li el Roc.
- Com? però si no t’has mogut d’aquí i tot just acabes d’agafar aquests cables que, per la tranquil·litat de tots podries deixar anar d’una vegada – va dir nerviosa.
- He viatjat per no sé on i he conegut a en Zac. Ha estat brutal...
El Roc va començar a explicar-li amb pels i senyals tota la seva peripècia i la Júlia se l’escoltava amb unes orelles com a plats i uns ulls com a taronges. No sabia si creure’l o deixar-lo per boig.
Les hores anaven passant i tots dos estaven immersos en la seva nova aventura. El Roc es recreava en tots els detalls i la Júlia es sentia la nena més afortunada del món.
De sobte, la Júlia va veure que alguna cosa a la butxaca del Roc tenia aquell to blau que ja li resultava familiar.
- Roc, què és això que dus a la butxaca? Mira! – el va avisar.
El Roc es va posar la mà a la butxaca sense deixar de mirar a la Júlia. Quan la va treure, un reflex blau va il·luminar la cara de la jove parella. Va treure la mà amb el puny tancat. Quan el va obrir, al palmell hi tenia una petita bola lluminosa on a dins hi havia unes paraules difícils de llegir barrejades per una boira espessa multicolor. Semblava una bala de vidre de les que feien servir per a jugar al parc.
Com que a la Júlia li agradaven els reptes, es va concentrar en aquella petita esfera misteriosa i va aconseguir llegir:
- .....ZAC BRAX TU JAMIN ROC.... – va concloure després de molt rumiar-s’ho – És un regal del Zac? Què vol dir això que hi ha escrit? – va preguntar la Júlia intrigada.
- No en tinc ni idea. No sé com ha anat a parar a la meva butxaca i espero no haver d’esperar gaire a saber-ho.....- va dir el Roc.
De lluny, van veure el Jaume que els feia senyals amb les mans. Els estava cridant per a que l’ajudessin a regar el blat de moro.
Fí
