Un cop més estava desconcertat i per segona vegada en pocs dies, va engolir el sopar de forma sorprenent. Aquella nit tocava crema de carbassó.
- La verdura més fastigosa del món – deia sempre que li feien menjar. El pare es va quedar desencaixat quan li va portar el plat buit a la cuina.
- No m’ho puc creure, però, però...què t’ha passat avui? - li va preguntar sorprès - Aquest nen s’està fent gran – va pensar amb orgull recordant el que li havia dit un dia la mare: “quan et mengis el carbassó sense tants escarafalls, voldrà dir que ja t’has fet gran!”
El Roc sabia que allò no tenia res a veure amb fer-se gran ni amb la verdura. Era una cosa molt més important. Es tractava d’un fenomen i no estava disposat a renunciar a aquesta aventura per un plat de carbassó que ell sempre deia que el feia vomitar (tot i que als pares no els agradava que ho digués).
Va anar dissimuladament a l’habitació a agafar l’aparell de música i el va engegar però no es va il·luminar com era habitual.
- Ja sóc aquí – va dir.
De cop es va adonar que des que havien parlat el darrer cop havia passat molt poca estona.
Va aprofitar per a fullejar El Cavall Fort, la seva revista preferida i algun dels llibres que devorava de la biblioteca de l’escola.
Es va començar a impacientar i a pensar que aquella nit potser tampoc tindria sort.
Quan ja portava tres revistes senceres i estava a punt de caure adormit es va sobresaltar amb algú que deia:
- Ja t’has rentat les dents? – cridava el pare de lluny una nit més.
- Sí, no, sí, ara hi vaig – va dir el Roc sense saber exactament què deia.
Però si hi anava i en Zac apareixia? No podia arriscar-se d’aquesta manera.
Se li va ocórrer una cosa, faria veure que escoltava música mentre feia pipí i es rentava les dents amb els auriculars posats. Movia el cap lleugerament fent veure que seguia la tonada d’una cançó però en realitat, només estava pendent de si en Zac acabava de sopar i li deia alguna cosa.
Es va sentir un “zuuum” progressiu a la vegada que la llum blava es tornava a apoderar de l’aparell realment som si un llamp l’estigués enfocant.
- Ja sóc aquí ! – va sentir de cop i volta.
De l’ensurt va estar a punt d’empassar-se el raspall de dents. L’aparell de música va estar a punt de caure-li dins de la tassa del vàter per sort, l’auricular esquerre li va quedar miraculosament enganxat a l’orella i va aguantar el pes de l`aparell que pendolava donant cops contra porta, parets, piques i rotllos de paper de vàter.
Com va poder, es va treure el raspall de la boca encara plena de la bromera de la pasta i va acostar-se a la pica per a que les baves d’escuma no embrutessin el terra.
El Roc va recobrar la calma amb un temps rècord, va agafar l’aparell i va dir;
- M’has espantat. On eres?
- Sopant – va respondre en Zac.
- Un segon que vaig a un lloc més tranquil – va dir el Roc mentre anava corrents cap a la seva habitació - m’has d’explicar això que ens està passant Zac. No entenc res de res. Ni qui ets, ni perquè parlem, ni com és que...
- Tranquil, no corris, ara t’ho explico però m’has de prometre una cosa.
- Quina? – va dir el Roc impacient.
- Que això que fem ha de quedar entre nosaltres dos, ha de ser un secret. No fem res dolent però no ho ha de saber ningú, d’acord? - va puntualitzar en Zac.
- No, és clar que no, això és cosa de dos i prou – va sentenciar en Roc.
- Què xerres? – va preguntar la mare que havia arribat feia poca estona de treballar.
- Eh? – va fer el Roc amb una ganyota indicant-li que no la sentia amb els auriculars posats – Res, canto! – es va inventar.
- D’acord, d’acord. Si demà plou serà culpa teva, eh?! – li va dir la mare amb un somriure burleta.
- Però què dius? quan jo canto surt el sol... – va contraatacar en Roc, despistant.
Durant aquella conversa, en Zac li va explicar tot un seguit de coses fascinants sobre com es podien connectar i perquè havia escollit en Roc.
- ...una història molt llarga – li va dir en Zac.
- Això ens permet conèixer i compartir els costums d’altres planetes. El vostre planeta el coneixem a fons i la veritat és que hi ha moltes coses que no ens agraden gens ni mica però creiem interessant compartir-ho amb gent de la Terra com tu, escollits expressament per això.
- He estat escollit !! – va pensar en Roc il·lusionat - Què he fet per a que vulguin que parli amb en Zac? – continuava pensant mentre aquest parlava.
- ...si tots dos volem, no perdrem el contacte mai de la vida i creixerem junts a la vegada que aprenem i descobrim coses noves l’un de l’altre i entre planetes. – va dir el Zac.
Van estar parlant una bona estona d’ells, de les seves famílies, de les seves cases, dels seus amics, de tot i molt.
Mentre parlaven va suposar que el dibuixant de les “Do, Re, Mi”, els seus dibuixos preferits, de nen també hauria viscut una experiència semblant i per això deuria haver posat el nom de Zilènia a l’estel del capítol que havia vist uns dies enrere.
