Aquella nit va ser de les més emocionants de la seva vida. La més excitant segur! Per davant fins i tot dels caps d’any i les revetlles de Sant Joan.
- ...i per això només ens podem trobar quan la lluna ens ho permet. Vols que continuem parlant ?- va preguntar en Zac.
- És clar que sí, i tant, no tinc gens de son! – va respondre en Roc.
- No, ara no! vull dir d’ara en endavant! A partir d’ara! Que siguem, doncs això...amics! – va dir en Zac amb una mica de por a la possible resposta negativa del Roc.
- Què? Guaaaaai! Serà fantàstic! – va dir cridant en Roc.
- Tanca l’aparell i a dormir que demà no hi haurà qui et llevi! – va cridar la mare de lluny.
- Sí, d’acord ! Bona nit... – va mentir el Roc.
Van continuar una bona estona parlant però més fluixet i al cap d’una estona va arribar l’hora d’acomiadar-se.
- Quedem que tornem a connectar els aparells d’aquí a tres llunes val? - li va dir en Zac.
- I això quan és? Què vols dir amb “tres llunes”? – va voler aclarir el Roc.
- Doncs aquí a Zilènia no comptem amb dies i nits com a la Terra per exemple, no tenim Sol i tot ho comptem amb llunes. Una lluna de Zilènia es com cinc o sis dies al vostre planeta – va aclarir-li el Zac.
Al Roc li va pujar una sensació freda per darrere l’esquena.
- Però si això son uns quinze dies...Espera, això vol dir que...estic de cap de setmana amb el cau!...no coincidirem! – va dir trasbalsat.
- Cap problema, deixem-ho per d’aquí a sis llunes – va comentar en Zac sense donar-hi més importància.
El Roc estava trist i en Zac ho va notar.
- No t’amoïnis – el va animar - sovint passa que hi ha coses que ens entristeixen o ens preocupen però després ens adonem que no n’hi per tant. Sis llunes de Zilènia son uns trenta dies a la Terra, oi? Ja veuràs com passaran de seguida.
El Roc va recordar les paraules del pare i la mare quan es posava trist per haver de fer alguna cosa tot i que en el fons, li vingués de gust fer-la; “...A mi m’agrada pujar muntanyes però em canso i l’endemà em fa mal tot el cos. M’esgarrapo quan cullo espàrrecs i bolets però com que la rascadeta serà petitona i no em farà gaire mal, prefereixo anar-hi igualment ja que sé que m’ho passaré bé i m’agradarà molt. Sempre acabo cansat i adolorit en pujar una muntanya o escalar una paret però quan hi arribo, estic molt content d’haver-ho aconseguit. Així puc estar en un lloc del món molt bonic on només s’hi pot arribar d’aquesta manera...”
Tot allò semblava un sermó però el Roc sempre escoltava amb atenció amb la mirada fixada en les explicacions del pare i imaginant-lo i recordant-lo fent aquestes coses que l’apassionaven; “...És com si tot allò que volem i que ens agrada porti també una part que no ens agrada tant. Els grans hem après el què suposa fer les coses que ens agraden; cansament, tristor, alguna ferida però també hem après a mesurar si allò que no ens agrada de cada cosa pesa més que fer-la i aleshores és quan decidim de fer-la o no...”
Tota una lliçó pensava el Roc. Semblava complicat però en el fons no ho era.
Era el mateix que li passava quan anava de campaments amb el cau, de colònies amb l’escola o a dormir a casa d’un amic. No li agradava passar les nits fora de casa però a la vegada, tenia ganes d’anar-hi i fer excursions i activitats al bosc, tallers a l’hort de la casa de colònies i cabanes a les habitacions dels seus amics.
- Ja sé a que et refereixes, ja m’ha passat altres vegades. També n’estic aprenent…Anem a dormir i tornem a parlar d’aquí a sis llunyes – li va dir el Roc fent el cor fort – però de què parlarem? – li va preguntar.
- Ja ho veurem.... Zilin bak Roc! – es va acomiadar el Zac
- Zilin bak? – es va sorprendre el Roc – què vol dir?
- Ja ho aniràs descobrint !
- D’acord. Adéu siau! – Es va acomiadar el Roc
- Adéu siau? – Es va sorprendre el Zac
I la llum es va apagar.
Tots dos es van adonar que havien fet una nova amistat que prometia molt. Estaven molt il·lusionats i tenien ganes de tornar a trobar-se però el més important de tot és que aquesta nova coneixença els permetria descobrir el seu propi món. Un món ple de sorpreses i aventures!
