Aquel l
vespre estava com de costum escoltant música al llit abans de posar-se a
dormir.
L’aparel l
tenia piles noves i havia començat a funcionar amb normalitat però aquel la nit passava alguna cosa estranya. Es sentia
cada cop pitjor fins que de sobte, no es va sentir res tot i que continuava en
funcionament.
En Roc va pensar que s’havia
espatllat, com havia passat feia uns dies amb el
calefactor, o com aquel l tren de
joguina que, finalment el pare havia
pogut arreglar amb tot de peces raríssimes a sobre la taula.
A casa sempre hi havia coses pendents
per arreglar, enganxar, cosir, connectar..., i el s
pares ho anaven fent quan tenien temps. - el
meu aparel l de música haurà d’esperar
el seu torn - va pensar mentre
amollava la seva orel la dreta al
coixí i tancava el s ulls, fins que
la remor de la mare feinejant per la cuina de bon matí el
despertés.
Mentre desava l’aparel l de música va recordar que no estava apagat. Tot
i que apretava el botó per a
apagar-lo definitivament, no va poder. – això serà més greu del que sembla – va pensar i es va tornar a acostar
l’auricular a l’orel la per a saber
si s’havia arreglat sol i tornava a sonar - a vegades als aparel ls el ectrònics
el s hi passa - va pensar.
No va sentir res del que estava escoltant abans però sí que se sentia
alguna cosa. Una veu que no va reconèixer. Era un nen que parlava amb algú
gran, un home. En Roc es va interessar per la conversa i per allò tan estrany
que li estava passant.
Al cap de poca estona es va adonar
que era un nen que li demanava al seu pare si li podia arreglar l’aparel l de música que se li havia espatllat abans de
posar-se a dormir!
-
És el mateix que m’ha passat a
mi - va pensar - com, què, qui, on, per què? - el
Roc es preguntava sense entendre res - però qui carai ets tu? – va dir en veu
alta mirant fixament el seu aparel l de música.
-
Em sembla que ja funciona! Em sent algú? Hola? - va dir l’altre veueta.
L’havia sentit! aquel la veu misteriosa d’aquel l
lloc desconegut havia respòs perquè l’havia sentit. Es va quedar de pedra sense
entendre res. - potser m’he adormit i estic somniant - es deia. Però no, estava
despert i ben despert.
Estava desvetllat com quan s’adormia
al cotxe i en arribar a casa, al moment de posar-se al llit s’adonava que ja no
tenia son. Aleshores, anava diversos cops a fer pipí i a rentar-se les dents i
s’entretenia amb qualsevol cosa amb l’excusa de no tornar al llit.
Però aquel la
nit no faria el ronso. Tot l’aparel l s’havia il·luminat de forma estranya de color
blau el èctric fins i tot, el s cables de l’auricular. Amb el s ulls com a taronges i amb molts nervis va
tornar-ho a provar acostant-se l’aparel l
a la boca com si es tractés d’un micròfon.
–
Hola? - va dir amb veu fluixa i poruga.
–
Hola! va tenir per resposta - era veritat, no somniava! hi havia un altre
nen amb qui estava parlant!
–
Qui ets? - va dir en Roc.
–
En Zac – va contestar l’altre nen
–
I què fas? – va preguntar el Roc
–
T’estava esperant – es va fer un silenci - tu ets en Roc, oi? - va dir en Zac.
–
Sí. Però qui ets?? - li va etzibar en Roc.
–
En Zac de Zilènia - li va respondre.
Al Roc no li va sonar gens aquel l poble, ciutat, país o el
que fos. Coneixia el pobles i
indrets on anava sovint amb el s
pares; Menorca, Perafita, Planoles, Camprodon, Pardines, Barcel ona, Caldes, El Pont de Suert, Reus. Sabia que
vivia a Catalunya i que Espanya era un país més gran. També recordava algun del s llocs llunyans on el s
tiets havien viatjat.
Els seus tiets no paraven de viatjar.
Però Zilènia no li sonava de res.
–
Jo sóc de Molins de...- va dir el
Roc quan va haver-hi un seguit d’interferències i l’aparel l
es va apagar de cop i volta. La lluminària blava també va desaparèixer i l’aparel l va tornar al seu aspecte habitual.
Era el
moment d’anar a fer una nova visita a vàter a fer un pipí i aprofitar per a
reflexionar sobre el què havia
passat.
Zirzònia, Milzènia....no recordava
exactament d’on era en Zac però va fer un esforç per a no oblidar-ho
–ZILÈNIA - es va dir en
veu alta. Es va prometre no oblidar-ho.
Va tornar al llit i es va arraulir
mort de fred per haver anat descalç al
vàter. Tenia la mania d’anar descalç a tot arreu. Simplement li feia mandra
posar-se les sabatilles.
El cap no parava de donar-li voltes;
Què havia passat? Per què en Zac i en Roc s’havien conegut d’aquesta manera tan
misteriosa?.
