El diumenge següent, havien programat una sortida amb bicicleta amb diverses famílies però la pluja va aparèixer al darrer moment i va haver-hi canvi de plans.
Van decidir anar amb la mateixa colla a visitar una exposició d’obres d’art d’aquelles tan estranyes i grans.
Hi anaven també amb la Júlia i els seus pares. Els fills de les tres famílies no estaven gens convençuts pel canvi i els havien intentat compensar amb promeses variades però el que més interessava és que anaven junts i podien distreure’s amb qualsevol cosa.
Al Roc li feia especial mandra aquesta sortida ja que l’enganxada amb la Júlia encara cuejava i tenia por que tornés a revifar.
- Així que pugui, m’hi acosto com si res i li trec el tema de la bici – va pensar aprofitant que la Júlia tenia bici nova i esperava estrenar-la aquell mateix diumenge.
La Júlia s’havia vestit a consciència i sabia que el Roc s’hi fixaria i no va fallar. Estaven esperant per entrar quan el Roc s’hi va acostar i li va dir:
- Caram, quantes novetats; roba, bici. Llàstima de la pluja, oi? – va dir conciliador el Roc.
- Sí. Ves avançant que la cua es mou – va avisar-lo la Júlia amb un to sec i distant.
Durant la resta del matí, van estar mirant escultures i obres d’art estrambòtiques que servien a la canalla del grup per a imaginar semblances i dir les tonteries més grans possibles. Semblava que fessin un concurs a veure qui d’ells deia la tonteria més esbojarrada. El Roc duia un bon ritme de comentaris absurds i d’ocurrències divertides que feien riure molt als seus amics. La Júlia també reia per sota el nas tot i que intentava que en Roc no se n’adonés.
En un punt de l’exposició hi havia una obra d’art ben curiosa. Es tractava d’una cabina on hi havia una bicicleta fixada al terra i amb la roda del darrera connectada a un projector de vídeo. Per a veure les imatges calia pedalar.
- Una forma ben curiosa d’entendre l’art - va pensar el Roc.
No cal dir que va haver-hi cua per a pujar i remenar l’invent per part de tota la colleta. La cabina era individual tot i que hi entraven tots alhora amb les interminables advertències dels pares que els hi entraven per una orella i els hi sortien per l’altre. El pare de la Júlia va agafar el grupet d’esverats i els hi va fer un sermó tant contundent com necessari. Tots van tenir clar que a dins del museu s’havien acabat les burrades i el Roc especialment, era dels que feia cas a la primera al pare de la Júlia. Li tenia un afecte especial perquè sempre li ensenyava com podia millorar els seus dibuixos. Al Roc li agradava molt dibuixar i amb ell havia trobat un veritable suport, ja que els seus pares no en sabien gens ni mica - jo, quan pinto sembla que ho faci amb els peus i amb una vena als ulls – deia sempre el pare rient-se d’ell mateix.
El Roc era l’únic que no havia pujat a la creació de la bici i el vídeo i va aprofitar que tots van anar a la sala del costat on hi havia més obres d’art i ell es va quedar endarrerit per a poder entrar a la cabina. En aquells moments li va semblar que algú l’observava però no en va fer cas – en un lloc així sempre hi ha molta gent. Segur que son imaginacions meves – i va entrar.
Quan va haver tancat la cortina, va pujar a la bici i va pedalar amb totes les seves forces. Va començar a sonar una música de fons al cap d’una estona, va sentir com una sensació estranya als peus. Les imatges que es veien eren de paisatges i passaven cada cop més ràpid. Després d’un fort espetec tot va canviar. Li va semblar que la bici es desenganxava del terra i tot ell sobre la bici va tornar a agafar el to blau elèctric igual que uns dies abans a l’ordinador de casa. La pantalla del seu davant havia desaparegut i les imatges es projectaven per totes les parets, sostre i terra de la cabina. Semblava que estigués enmig d’un somni i que ell hagués entrat a dins de la peli que s’estava projectant. No podia deixar anar les mans del manillar de la bici. Cada cop, la llum blava es feia més intensa.
Estava presoner en aquell aparell volant per sobre de les imatges. Li va recordar quan al parc d’atraccions pujava a andròmines que el feien donar voltes sense parar i veia passar tot i tothom per dalt, per baix i pels costats.
Va començar a agafar por però no volia deixar de pedalar. – si paro igual caic ves a saber on! – pensava sense parar de moure les cames – i no porto…uffff….casc ni se com frena…..ufff…..aquest trasto... – es deia per ell. Es va començar a atabalar i va demanar ajuda a qui el pogués sentir – que em sent algú? Traieu-me d’aquííííííííííííííííí! – cridava amb totes les seves forces.
Però ningú el va socórrer! Un peu li va sortir del pedal i va perdre el ritme, es va atabalar alhora de tornar-hi però es a va adonar que encara que no pedalés, la bicicleta “volava” igualment.
Les imatges passaven molt ràpid al voltant seu i estava a punt de xocar contra tot, es va sentir marejat i li va començar a rodar el cap.
Una llum molt intensa el va sorprendre i el va enlluernar. No hi veia gaire bé i la llum li molestava. Li va semblar que estava estirat a un llit d’una habitació desconeguda.
L’estaven enfocant directament a dins de cada ull, com quan un metge examina algú a les pel·lícules. Quan va poder enfocar es va endur un ensurt de por. Per un moment li va semblar veure que qui l’estava examinant no era una persona, tenia la cara blava, uns ulls enormes i gairebé no tenia nas.
- Zilin brok Roc. Tu deus ser el valent amic d’en Zac, oi? – Va dir amb un accent molt estrany i amb aquell aspecte aterridor a un pam del seu nas.
Quan va sentir això, el Roc va fer un bot i es va voler aixecar del llit on estava ajagut. Amb mà ferma, aquell personatge el va aturar i el va tornar a estirar mentre li aguantava la mirada i deia en veu alta;
