- No cal que patiu, el nano està bé. Només una mica desorientat però res d’anormal.
A la mateixa habitació hi havia els seus pares, el pare de la Júlia i més gent parlant entre ells amb cara de preocupats.
- Moltes gràcies senyor... – va dir el pare del Roc dubtant ja que no s’havien presentat.
- ....Bismunt, doctor Bismunt – va completar ràpidament aquell personatge.
Mentrestant, el Roc s’havia incorporat del llit i es mirava amb cara de desconfiança a aquell senyor que li parlava igual que en Zac. Al veure que conversaven amistosament amb el seu pare i la resta es va tranquil·litzar.
- Deuen haver estat imaginacions meves – va pensar el Roc – però el que he vist juraria que era real – no li encaixava res.
- Sort que hem coincidit amb vostè avui al museu. Sinó no sé pas que haguéssim fet – va afegir la mare.
- No pateixi, ha estat un plaer - va dir el doctor mentre es girava i li etzibava una mirada llarga i penetrant al Roc. Quan va retornar a la conversa amb la mare li va dir – és un noi molt fort i espavilat però... cal que vagi en compte – dit això, es va girar, i es va acomiadar del Roc dient-li – cuida’t, quan ens tornem a veure cal que estiguis...recuperat – i va marxar amb un lleuger cop de cap de cortesia adreçat a la resta de la gent de l’habitació.
La Júlia va entrar tan bon punt va sentir que el Roc s’estava recuperant.
- Què ha passat exactament? On som? – va preguntar el Roc força desorientat.
- Al museu Roc. T’han trobat uns senyors estirat al terra de la cabina on hi ha la bici. Portem aquí una estona. T’has desmaiat i has estat una estona inconscient. – li va dir el Pare - t’han portat aquí i ha vingut el doctror Bismunt que casualment també estava de visita al Museu. Diu que no cal patir.
- I què m’ha passat? – va preguntar neguitós el Roc.
- No ho sabem, suposo que t’has cansat, t’has marejat i has caigut – va dir el pare de la Júlia –ara només ens hem d’assegurar que no tinguis un cop al cap o alguna cosa que no puguem veure.
Tota aquella normalitat aparent, al Roc l’inquietava. No podia parar de pensar en la primera imatge que havia tingut del doctor Bismunt i les primeres paraules que li havia dit en Zilè.
- Ho he imaginat o ha passat de debò? – es preguntava el Roc – i com és que casualment aquell dia estava també al museu el doctor? – el cap no li parava de barrinar – i que va voler dir amb “quan ens tornem a veure cal que estiguis recuperat” – tot plegat li feia molt mala espina i va decidir que a partir d’aleshores, aniria amb peus de plom, i amb els cinc sentits ben atents.
Els dies següents van passar amb certa normalitat. Els pares estaven una mica més pesats que el que era habitual i el Roc va notar que estaven molt més atents al que feia i deia. Al ell tampoc li semblava gens normal el que li estava passant i va pensar que a partir d’aquell dia, hauria de vigilar més.
Va investigar sobre l’artista que havia creat l’obra. Era un tal Carles Drim. Va estar buscant per Internet i no va trobar res d’especial, a part de les seves obres i exposicions estrambòtiques aptes només per a entesos - i temeraris – va pensar el Roc. No hi va donar més importància i es va dedicar al que es dediquen tots els nens de la seva edat.
La relació amb la Júlia s’havia normalitzat i tornaven a ser els amics de sempre i tot semblava haver passat fins que un dia al vespre, a casa del Roc van rebre una visita inesperada.
Els pares no eren a casa. La mare no havia tornat de treballar i el pare havia sortit a buscar una mica d’oli a la botiga del costat. El Roc s’havia quedat sol a casa per un moment i mentrestant va aprofitar per a acabar algunes feines pendents de l’escola.
El timbre de la porta va sonar i el Roc va anar corrents a la porta i va mirar pel forat per a assegurar-se. El cor li va fer un salt i es va apartar una passa del llindar sense deixar anar el pom que tenia agafat ben fort.
Era el Doctor Bismunt amb una jaqueta llarga fins als peus i amb les solapes del coll aixecades que li donaven un aire misteriós. El recordava més despentinat – va pensar el Roc. El cert és que el dia de l’afer al museu, no si va fixar gaire però avui, el doctor anava brillantment reclenxinat.
El Roc no obria i el timbre va tornar a sonar amb insistència.
- Què faig? que faig?? què faig??? – es deia el Roc mirant de no fer soroll.
De sobte, el Dr Bismunt va dir amb to sec i contundent;
- Obre la porta, Roc. Se que estàs sol a casa. Obre!
Havia estat espiant la casa i havia esperat el moment oportú per a coincidir tots dos sols. Això no li va agradar gens al Roc que va desconfiar de la seva visita.
- Com et trobes Roc? Només vull saber si estàs bé després de la patacada del museu. Obre! – va cridar des de l’altre costat de la porta el doctor.
- Estic bé! – va respondre el Roc una mica encongit – no puc obrir, estic sol i els pares no em deixen que obri a ningú.
- Obre Roc! Hem de parlar. No tenim gaire temps – Allò que et va passar al museu podria ser greu – va mentir el doctor perquè el Roc obrís la porta.
- Gràcies però em trobo bé. No puc obrir.
- No em dones cap altre opció. Sé tot el que has estat fent durant aquestes darreres setmanes i m’has d’obrir perquè els teus amics zilens no son el que semblen. Estàs en perill i només jo et puc ajudar – va mentir el doctor.
El Roc es va quedar glaçat. No sabia ben bé a què es referia aquell senyor de posat arrugant i misteriós. Qui li havia parlat dels zilens? Ningú més sabia qui eren tret de la Júlia, però ella era incapaç de trair-lo i explicar-ho tot a un desconegut.
- Fa temps que et busquem, Roc...a tu i a els altres - la manera com va dir el seu nom el va encongir – i ara que ja ens coneixem, ens ajudaràs – va afirmar el doctor amb posat amenaçador – oi que ho faràs?
- Sí, sí, és clar doctor – va respondre el Roc mort de por i agafant fort la porta.
El Roc estava aterrit i va tornar a mirar pel forat de la porta. Va veure com el doctor es palpava el coll amb una ma com si li fes mal i va dir amb veu ferma i clara.
- Endavant. Ja sabeu què heu de fer! – va callar, va girar cua i sense dir res més, va marxar.
Va deduir que aquella darrera frase l’havia dit a algú altre que es deuria trobar a prop.
El Roc encara no entenia res d’aquella visita però estava clar que tenia a veure amb la seva relació amb en Zac. De cop i volta, va veure pel forat de la porta que arribaven dos furgonetes de color negre amb un dibuix de color verd a la porta amb la lletra W.
Van baixar quatre persones amb cara de pocs amics i quan encara no havien arribat a la porta de casa el Roc, el pom va començar a girar misteriosament sol i la porta es va començar a obrir sola. Semblava que algú hagués accionat un comandament a distància però la seva porta no era automàtica. Aquells personatges eren molt estranys i caminaven amb la mirada perduda.
D’una revolada va agafar la seva bossa i va sortir corrents per la porta del pati. Quan va ser fora va saltar cap al pati de la Júlia, i així un parell de patis més fins que va arribar al parc de darrera casa seva.
Esbufegava com si hagués corregut durant una setmana sencera.
