En Roc es va tapar amb l’aparell de música a les mans. Tremolava i desconeixia què podia passar. Es va posar els auriculars, va engegar l’aparell i...-Hola?- va preguntar el Roc -Hola, Hola?- va insistir - Ei? - va fer una pausa – Zac! - va dir contundent.
No hi havia resposta, l’aparell no s’havia il·luminat com a la nit anterior. Sonava la música que havia quedat a mitges la nit abans, aquella que els seus amics de l’escola li havien canviat la lletra per “coca, pizza i xampinyons” fent referència als èxits del Barça d’aquella temporada.
Finalment es va adormir esperant en Zac. Es preguntava si ell hauria fet el mateix que el Roc.
L’endemà al matí es va llevar com de costum, o sigui, no es va llevar fins que la mare va haver entrat cinc vegades a despertar-lo, li havia pujat la persiana, l’havia destapat i l’havia amenaçat en dur-lo a l’escola amb pijama. Era un ritual que la mare ja havia assumit igual que el pare a l’hora de sopar.
Els dies següents van transcórrer amb normalitat i això, a casa seva volia dir que va passar de tot; moments molt divertits i esbojarrats, moments tendres, moments tensos, crits, abraçades, càstigs, petons, reflexions, reconciliacions, i un llarg etcètera. Res de nou.
Començava a pensar que allò que havia passat unes nits abans era una imaginació seva quan un vespre, després de la dutxa es disposava a assecar-se el cabell com de costum. La mata que li cobria el cap feia imprescindible l’ús de l’assecador per a evitar anar moll a dormir al cap d’unes hores.
El pare feia el sopar. Li agradava cuinar amb la ràdio encesa, el relaxava i es distreia mentre inventava receptes. Sempre deixava al Roc feinejar per la cuina i li encomanava coses que suposaven tot un repte.
- Roc, afluixa el foc fins al quatre, posa-hi una mica d’oli i aboca-hi la ceba trinxada sense esquitxar-te...i remena a poc a poc – havia dit un dia el pare des de l’estudi tot parlant per telèfon - I mentre es fa la ceba, bat els ous pel tall arrebossat i prepara la farina - el Roc havia de fer memòria de tot el que li deia i de com li havia explicat que s’havia de fer. Una gran responsabilitat.
Quan el pare arribava a la cuina el Roc encara buscava el foc que havia d’encendre. El pare deia que la cuina era com un laboratori on provar coses.
- I a més, es poden menjar!– deia sempre...
Sempre que encenia l’assecador del cabell i la ràdio de la cuina estava engegada, petava amb unes interferències que feien impossible entendre res. Si el pare veia al Roc amb l’assecador a punt d’endollar, corria cap a la ràdio per a evitar aquell soroll tan desagradable. Al Roc li agradava encendre i apagar l’aparell per a sentir la reacció de l’aparell.
- Te’l carregaràs fent això! - el renyava i advertia el pare.
Aquell dia el pare no va atinar a tancar la ràdio quan el Roc va engegar l’assecador. No hi va haver interferències. Ningú se’n va adonar fins que la ràdio va quedar embolcallada per aquell to blau elèctric misteriós. De sobte es va sentir:
- Roc?
- Què vols pare - va respondre el Roc.
- Què dius? - va dir el pare.
- Roc ets tu? - va sortir de la ràdio.
El soroll de l’assecador i el peterreig de la ceba al foc de la cuina confonien la situació però al Roc li va fer un salt el cor. Va apagar l’assecador i va córrer cap a la ràdio a escoltar el que li havia semblat la veu d’en Zac. Però es sentia la programació habitual d’aquella hora i la ràdio tenia el seu color habitual.
- Deuen ser imaginacions meves - va pensar el Roc.
- On vas amb el cap xop i descalç! – li va retreure el pare.
Sense dir res, va tornar a assecar-se el cabell i tan bon punt va engegar l’assecador es va adonar que algú havia continuat parlant...
- ...ets tu? ets el Roc? Si estàs aquí digues alguna cosa...- era la veu del Zac, definitivament!
Va intentar parlar-hi però no sabia com fer-ho. Amb l’assecador engegat va intentar-ho com si fos un micròfon però l’aire li venia directe a la cara i li omplia la boca d’aire calent. Era impossible parlar!. Quin neguit, volia però no sabia com fer-ho.
El pare va entrar al lavabo i va veure al Roc amb l’assecador enfocat a la cara i intentant parlar amb la boca plena d’aire a pressió al més pur estil d’un cantant de grup de música heavy.
- Però a que jugues, xaval? Prou de fer el burro i ves per feina que el sopar ja està a punt - va dir el pare amb cara de pocs amics.
En Roc va recollir l’assecador de seguida i va córrer cap a l’habitació a buscar l’aparell de música. Sabia que s’estava arriscant a rebre una bronca monumental del pare ja que no li agradava que el fessin esperar amb el menjar a la taula.
Encara no havia obert l’aparell i ja estava cridant:
- Zac? Zac? Zac? Roc a Zac! Roc a Zac! - se li va ocórrer dir. Ho havia vist a fer a una peli de l’Inspector Gadget. L’aparell es va tornar a il·luminar com la primera vegada. Era un llum misteriosa que apareixia sempre abans d’una connexió.
- Roc, estàs aquí? - va sentir – estava a punt de marxar – va dir en Zac.
- On, com és que ..... – el Roc no sabia per on començar ni què dir.
- Haig d’anar a sopar, m’estan cridant. Parlem després de sopar - va dir-li en Zac.
- A Zilènia també sopen?- va pensar el Roc - I com quedem, com podem parlar, com funciona aquest sistema?- va preguntar estranyat.
No siguis impacient. Parlem després – va etzibar-li en Zac.
