La Júlia va veure entrar al Roc i li va agafar un atac de riure. El Roc no estava per gaires festes ni rialles però la situació cada cop era més divertida ja que el nas del Roc havia començat agafar un to morat com el d’una albergínia i cada cop estava més inflat.
- Júlia, deixa’t de rialletes que el tema del Zac s’ha complicat. Necessito la teva ajuda. M’han descobert i ara en Wulmer em busca i ha vingut abans i m’he amagat i he caigut i ...
- Para, para, paraaaaaaaaaaa. M’estàs atabalant! calma’t i comença pel que t’ha passat al nas – va dir la Júlia divertida.
- Oblida el meu nas, Júlia i escolta que això que t’haig d’explicar que és molt important. – va dir el Roc agafant-la per les espatlles - recordes el que et vaig explicar d’en Zac de Zilènia?
- Ah! ara sí que em vols explicar coses d’aquesta història, l’últim cop que en vam parlar em va quedar clar que era un amic TEU i que jo no en podia saber res – va dir dolguda.
Estava clar que no havia oblidat ni perdonat aquella conversa d’aquell dissabte al parc. El Roc va haver de fer un esforç per a contenir-se. Necessitava l’ajuda de la Júlia però abans calia recuperar la seva confiança i complicitat amb el tema i això, amb la Júlia només es podia aconseguir d’una manera.
- Tens raó Júlia, sóc un ceballot i un cap de trons. No sabia fins a quin punt podia confiar aquesta història amb algú i quan t’ho vaig explicar em vaig espantar de les possibles conseqüències. Em sap greu, no volia que t’enfadessis – li va dir el Roc mentre ella el mirava de reüll.
- Ets un ceballot i ara també, un nas de patata!! – va dir la Júlia rient.
Van riure tots dos i el Roc va fer un esforç per a explicar-se. Va respirar fons i li va fer un bon resum de les darreres connexions amb en Zac i del que li havia passat els darrers dies. El que no li va explicar va ser la conversa que havien tingut sobre l’amor i la demanda que el Zac li havia fet.
La Júlia era una nena que li agradaven les emocions però per sobre de tot era una bona amiga, així que no va dubtar gens en ajudar al Roc i en buscar la manera de com sortir d’aquell embolic.
- Primer de tot, hem d’aconseguir que en Wulmer, o el doctor Bismunt, no et trobi. Roc, has de desaparèixer durant una temporada – va sentenciar la Júlia - ...segon, t’has de posar en contacte amb en Zac amb seguretat per a que et doni instruccions i tercer i últim, t’has de curar aquest nas que em pixo de riure cada cop que et miro! – va cloure la Júlia esclafint a riure.
- No riguis que encara que sembli molt divertit em fa mal – va protestar el Roc – Bé. D’acord, comencem pel primer. Què tens pensat? – va preguntar el Roc.
- Jo? res. M’has demanat que t’ajudi però no pretendràs que ho faci tot jo soleta?? – va dir la Júlia.
- Però com em vols fer desaparèixer? On vols que vagi? – bombardejava el Roc.
- Va, seu i aprèn albergínia amb potes! deixa’m fer a mi….
En un tres i no res, la Júlia va conxorxar una complexa estratègia per a desaparèixer durant uns dies i poder sortir de d’embolic en que estaven ficats.
Era molt espavilada i quan es posava a donar voltes a una cosa de seguida trobava com sortir-se’n. Això al Roc el treia de polleguera tot i que era una virtut que envejava. Sobretot quan jugaven a endevinalles. La Júlia era una crack.
En poca estona, ella havia convençut a la seva mare per a que els deixés passar uns dies a casa de l’oncle Jaume. Els pares de tots dos s’ho van parlar i no hi van trobar cap inconvenient. L’escola ja havia acabat i encara faltaven un parell de setmanes per als campaments d’estiu del cau.
L’oncle Jaume era el germà petit de la mare de la Júlia i vivia al camp envoltat de prats, boscos vaques i un riu fantàstic. Les dues famílies anaven sovint a la seva masia a passar els caps de setmana. Una casa gran i espaiosa amb un habitatge independent ideal per a ells sis.
Amb l’oncle hi havia una relació especial. Sempre els explicava històries fantàstiques, els feia broma i els ensenyava coses del camp. Es passaven hores tots tres perduts per boscos, buscant maduixes, bolets, espàrrecs o el que fos. La Júlia sempre deia que era com un germà gran - bastant gran – pensava sempre el Roc. Tots tres s’avenien molt i al Jaume li agradava molt que l’anessin a veure.
