El cor li bategava a mil per hora i s’havia ajupit al darrere d’unes plantes del parc per a reposar i pensar.
Mentre estava allà ajagut, va veure passar les dues furgonetes negres a una velocitat impressionant traient més fum per les rodes que pel tub d’escapament i les quatre persones amb posat estàtic i amb la mirada a l’infinit.
- Semblen robots - va pensar - el doctor Bismunt te alguna cosa amb Zilènia, els zilens, en Zac...- estava fet un embolic - qui em manava a mi fer-me amic d’un extraterrestre! Això només passa a les pel·lícules. Haig d’intentar parlar urgentment amb en Zac.
Va agafar el seu aparell de música de la bossa i sense pensar en les llunes ni en res va començar a cridar desesperadament.
- Ets aquí, Zac, estàs connectat? ZAC, ZAAAAAAAAAAC. On ets nano? necessito parlar amb tu! – estava més nerviós que mai. Sentia que alguna cosa se li havia escapat de les mans i ara potser estava en perill – Zac, contesta si us plau! – començava a somiquejar.
L’aparell es va il·luminar amb aquell blau elèctric que tant misteri generava al Roc i que ara li il·luminava la cara doblement.
- Deixa’m parlar i calla una miqueta. Estic aquí, tranquil·litza’t – no hi havia cap dubte, era en Zac!! – M’han deixat fer una connexió d’emergència prescindint de les llunes. Des d’ahir que miro de posar-me en contacte amb tu!
La veu del Zac el va calmar una mica però el cap li bullia. El Roc tenia moltes preguntes i necessitava lligar caps. Hi havia masses coses que no entenia i estava preocupat
- Estàs en perill Roc. Ho sento. Ningú s’esperava que passaria una cosa així però ara ja no hi podem fer res – deia el Zac també amb una bona dosi de nervis – en Wulmer ha descobert la manera de posar-se en contacte amb tots els nostres amics a la Terra i vindrà a trobar-vos un per un!
- En Wulmer! – va exclamar en Roc – i ara qui és aquest?? – va preguntar atabalat .
- Ara no hi ha temps per a entretenir-se amb explicacions. Fa molts anys el van fer fora de Zilènia i des d’aleshores que intenta tornar per a venjar-se. És dolent i cal que vigilis i sobretot que no et trobi mentre estem connectats…això posaria en perill tots els habitants de Zilènia!
En Zac parlava ràpid, sabia que el Roc necessitava alguna explicació i va ser breu, clar i contundent. El Roc ho va captar de seguida i va començar a preocupar-se pel perill concret que l’amenaçava.
- ...i a la Terra, agafa el nom i l’aparença de qui li convé per a guanyar-se la confiança dels nostres contactes - li explicava en Zac.
- Bismunt – va cridar el Roc – el doctor Bismunt és en Wulmer! – va exclamar el Roc com si hagués endevinat una pregunta del party & co al darrer moment - i què espera de mi? per què em vol? – va voler concretar el Roc.
- Mitjançant les connexions que mantenim, en Wulmer pot trobar la manera de tornar a Zilènia. Hem d’advertir a tota la gent amb qui tenim contacte en secret, com tu. – va explicar.
- Què vol dir “tota la gent”? – va preguntar el Roc sorprès.
- Doncs tota la gent que ha estat escollida per a mantenir contacte amb Zilens, com tu.
- I com el dibuixant de les Do, Re, Mi i l’artista de la bicicleta del museu – va pensar el Roc – Segurament també estan en perill!
De cop, una suor freda li va recórrer tot el cos, estava encara ajagut darrera unes plantes del parc amb l’aparell a la mà quan de sobte es va adonar que si ell estava en perill també ho estarien els seus pares...i la Júlia.
Va decidir tornar a casa seva i advertir-los del que estava passant. Però no sabia com fer-ho. Per on començava? Necessitava ajuda i va decidir anar primer a veure a la Júlia.
No volia perdre temps i es va aixecar ràpid sense adonar-se que el cable dels auriculars de l’aparell se li havia entortolligat al peu. Tan bon punt va estar dret va tornar al terra sense temps de posar les mans per a parar el cop.
- UUUooooooooohhhh, aaaaaaaaaaahhhh – va cridar sense poder fer res.
Les seves parpelles van quedar a pocs centímetres del terra però el seu nas no va tenir la mateixa sort i va impactar durament. Es va sentir com aquells dibuixos que després de rebre una patacada queden coberts per un estol d’ocells i estrelletes que planegen plàcidament sobre el cap.
Es va aixecar com va poder maleint la seva mala sort tapant-se el nas per a calmar el dolor. Tot i això va córrer cap a casa de la Júlia com va poder amb el nas que semblava una patata vermella.
- Hola, que hi ha la Júlia? – va preguntar el Roc a la seva mare mentre esbufegava de tant córrer.
- Sí, és a dalt. Puja tu mateix...però que t’ha passat al nas? - li va dir la mare de la Júlia mentre el Roc enfilava escales amunt.
- Emmm, m’ha picat una abella – li va dir el Roc sense aturar-se i amb veu d’encostipat.
