Com amb l’ordinador de casa o la bici del museu, ell també va quedar embolcallat per la llum blava. De cop i volta, tot el que tenia al seu voltant va anar canviat de mida, color i forma i va quedar totalment transformat. Ara ja no es trobava a cal Millo!. Era com si algú hagués passat una pàgina d’un llibre. Ja no hi havia les bales de palla ni la Júlia ni el Truc a l’era espolsant-se les puces.
Aquell nou entorn li resultava familiar. Va mirar amunt i va veure les llunes de Zilènia, com les que va veure per la pantalla de l’ordinador de casa seva en una de les connexions amb en Zac.
Va quedar una estona bocabadat contemplant el seu voltant. Una barreja de mils colors que es confonien en unes aigües que l’envoltaven i a sobre seu, tres grans llunes de mides diferents i de colors clars.
El Roc no deixava anar els cables que tenia a les mans – és la única cosa que tinc que m’uneix amb el meu món – pensava.
De cop i volta, es va començar a sentir una remor de fons que es feia cada cop més evident i intensa. Va notar que alguna cosa estava a punt de passar. Va tancar els ulls ben fort i va respirar a fons.
Li va recordar la sensació que tenia quan, en un parc d’atraccions pujava a una d’aquelles vagonetes i esperava que en pocs segons arrenqués.
Un fort sotrac el va sorprendre i el va envair una sensació de velocitat trepidant.
Continuava dret i semblava que anés dins una cabina d’ascensor que en comptes d’anar cap amunt seguia la trajectòria frenètica del vol d’una mosca. Va intentar obrir un ull i de seguida se li van obrir els dos ulls com a taronges.
Tot passava a gran velocitat i una barreja de colors i sensacions l’envaïen.
Al cap d’una estona es va aturar bruscament. Va dubtar uns segons però es va començar a moure. Va fer una primera passa endavant i no va notar res estrany. Estava mort de por però sabia que havia de ser valent i deixar anar els cables de l’aparell que era l’únic que l’unia amb el món que havia deixat i que no sabia si tornaria a veure mai més.
Davant seu hi havia una gran habitació, una sala immensa amb tot de butaques, cadires, sofàs, hamaques, taules, bancs, i elements per a seure i reposar còmodament. Com ell, hi havia diverses persones que apareixien de les seves cabines imaginaries i avançaven amb pas tremolós i prudent.
- Aquests sembla que tampoc saben on han anat a parar – va pensar - però què carai hi faig jo aquí? És el somni més real que he tingut mai.
Havia vist a les pel·lícules que per a comprovar si un està despert o no, es clava una bona plantofada a ell mateix. Se suposa que si dorms, no sents el mal que et fa i si estàs despert, sí. Com que el Roc volia estar ben segur de si era un somni o no, va agafar-s’ho amb tantes ganes que de la bufetada que es va donar va girar en rodó i va caure al terra amb els seus cinc dits marcats a la galta.
- Òstres, sí que estic despert, sí – va constatar el Roc tocant-se la galta – seré burro...hagués pogut pessigar-me o fer alguna altra cosa menys escandalosa – va dir-se.
Aquest numeret va fer que els altres persones també accedien a aquella habitació còsmica se’l quedessin mirant amb un cert aire de desconfiança.
- Vaja, ja he tornat a fer el numeret – va dir ridícul encara al terra. Va recordar que la mare sempre li deia que quan algú el mirava era de bona educació saludar-lo i se li va ocórrer posar-ho a la pràctica - Hola!, Ei!, Com anem!, Què tal?! – anava dient una per una a les mirades que s’anava creuant – he fet ben bé el xou - pensava mentre s’aixecava de nou i anava saludant – però qui és aquesta gent? d’on surten?
De sobte, es va sentir una veu que omplia tots els racons del mega espai on estaven.
- Atenció, Atenció. Benvinguts a Zilènia. Aquesta és una situació d’emergència. Mantingueu la calma i seieu als espais habilitats.
