De mica en mica, van anar apareixent gent de tots els racons. Semblava que tothom sabés de què es tractava i a poc a poc, tots van anar seient. El Roc va recordar una altra cosa que li deia sempre el pare - Allà on vagis, fes el que vegis fer. Així doncs es va decidir a fer unes quantes passes i a seure en una butaca que hi havia envoltada d’altres llocs on seure.
Hi havia persones de tota mena i de diferents indrets del món i edats. El Roc només tenia una cosa clara, a tots nosaltres ens uneix una cosa; Zilènia.
Tothom es va començar a saludar cordialment tot i que ningú es coneixia, i venia sol amb el mateix mitjà que havia transportat al Roc. Ell s’esforçava en recordar els noms que li deien a la vegada que deia el seu de forma clara i entenedora.
L’ambient s’havia distès i seien i conversaven mentre esperaven instruccions d’aquella veu que instants abans els havia donat la benvinguda.
Se li va acostar un noi molt més gran que ell i seguint el ritual que de forma espontània s’havia establert entre els milers de persones que omplien aquell espai es van presentar.
- Hola em dic Roc – va dir ferm i amb una bona encaixada de mà com li havien ensenyat els pares.
- Jo sóc en Drim, Carles Drim .
- Carles Drim?! – Va repetir el Roc sorprès – Aquest nom em sona - va pensar - no és aquell, aquell que vaig buscar per Internet,...ja ho tinc!! l’artista del museu – va recordar
- Vostè és artista, no? – li va etzibar el Roc – Pot ser que hagi vist una obra seva a un Museu de Barcelona? – va rematar.
- Sí noi, veig que estàs al cas de tot– va dir amb to d’admiració – però no em parlis de vostè, si us plau. Aquí no calen compliments.
- Com és que has vingut a parlar amb mí? tu també coneixes a en Zac? – li va preguntar el Roc intentant esbrinar alguna cosa i lligar caps.
- Zac? No sé qui és. He vingut perquè he rigut molt amb la teva plantofada, molt divertit sí senyor! i com que t’he sentit parlar he pensat que veníem del mateix lloc més o menys. Et fa mal? – Es va interessar en Drim
- No, ara ja està. És que....coses meves – va dir el Roc avergonyit.
- Fa gaire que coneixes a quest tal Zac? – li va preguntar en Drim amb la intenció d’explicar-li alguna cosa que el Roc desconeixia.
El Roc li va resumir la seva relació amb en Zac sense entrar gaire en detalls. Aleshores, en Drim li va explicar que feia molts anys, quan era petit com ell va tenir una experiència similar amb un Zilè i des d’aleshores, estan en contacte.
- Hem rigut molt i après moltes coses junts però s’ha d’anar molt en compte de no ensopegar amb el Wulmer – expilcava en Drim – fa uns anys, va haver-hi una situació d’alarma com aquesta quan el Wulmer va estar a punt de venjar-se dels Zilens interceptant una connexió – el Roc escoltava amb unes orelles com raquetes de tennis – en aquell cas, també ens van transportar fins a Zilènia per a protegir-nos i neutralitzar al Wulmer – va seguir explicant.
- Això vol dir que ens quedarem aquí una temporada? – va preguntar el Roc esverat.
- No home, no! – va tranquil·litzar-lo – Aviat tornaràs a casa i serà com si no hagués passat res..... ja ho veuràs!
- I com s’ho han fet per a dur-nos fins aquí? – va continuar preguntant el Roc.
De sobte es va tornar a sentir aquella veu que ho embolcallava tot que deia
- Atenció, atenció. Iniciem seqüència de contacte.
El Roc s’ho mirava tot bocabadat i va mirar de reüll a en Drim que li va picar l’ullet per a tranquil·litzar-lo i li va senyalar al fons de la sala. La cara del Roc es va il·luminar de blau i no es podia creure el que veia. Semblava núvol que avançava ràpidament per l’habitació però a mida que s’anava apropant va veure que no era un núvol, eren milers de Zilens diminuts que venien volant formant una boira espessa.
Les persones més grans que esperaven assegudes, van estendre totes la mà amb el palmell pla cap amunt com si esperessin que algú els hi donés alguna cosa i a sobre de cada mà hi va aterrar un d’aquells Zilens voladors. Era el seu contacte.
El Roc no podia creure el que veia. Era la cosa més espectacular que havia vist mai a la seva vida. De mica en mica aquell núvol es va anar esvaint i tothom va tenir el seu Zilè a la mà.
Encara estava bocabadat amb aquells personatges que volaven prop seu, quan de sobte va sentir una veu que li resultava familiar.
